Falacies sobre l'Arnau

Sé molt bé qué vols dir-me quan em mires amb aquests ulls Arnau.
De fet, ja sabía que em miraries molt abans d'entrar al teu nou refugi.
Em van parlar molt de tú, per telèfon, abans d'aterrar i ja m'havien explicat segons diuen ells, tot el que és necessari per ser amiga teva. Peró saps què Arnau? A mi no m'ho sembla. Em van explicar tot ho necessari perquè no et tinguès por, o pot ser perquè si te'n en tinguès. És igual, no me'ls vaig escoltar del tot.
Tinc una amiga que coneix molts nens com tú. A ella li encanten els que són com tú. Jo sempre em pregunto, així com? És igual , perquè ella també em va parlar molt de tú sense coneixe't i tampoc me la vaig escoltar.
Arnau, no pensis que sòc sorda jo, no tinc necessitat auditives ni dèficit d'atenció, només incredulitat crónica, epistemología severa, sospita aguda què en diuen. Tampoc pensis que no sé del que parlo ni què no me'n fío dels que en saben. De fet, jo en sé. N'he conegut com tú moltíssims, he tingut amics molt estimats que segons diuen, eren com tú, però també he conegut gent com jo, perquè la majoria de la gent, estaràs d'acord amb mí, pensa que tu i jo no tenim res a veure.
Per què em necessites Arnau? No pots cuidar de tú mateix i pendre decissions? Es què no tens res a dir o ensenyar-me? Per què t'ho he d'ensenyar tot jo, decidir per tú i convencer a tothom de que t'han d'estimar perquè ets tú? És que ets diferent, Arnau?
Pot ser sí que n'ets de diferent. Com jo.
Però saps què? A mi sovint em fan decidir i encara que demano opinió, la part més díficil és parlar per un mateix. A vegades, vull estimar o que m'estimin i no ho aconsegueixo, i quan m'enprenyo amb algú tampoc ser expressar-ho correctament i ningú em perdona. A vegades vull saber coses o aprendre unes altres, i molta gent em diu : "espavilat!".
Ostres....és complicada la vida, és ben diferent per tú i per mí, oi? I mira, ara mateix, només ens separen dos metres.
Per això mateix no me'ls vaig escoltar, ara m'entens oi? Jo sé que hi estás d'acord, perquè sempre que obres be els ulls, així com ara, i juntes el dit polze amb l'index sé que hi estás d'acord.

Tothom es pensa que et coneixen Arnau, fins i tot la teva mare i no saben que ho únic que coneixen amb seguretat és a sí mateixos. Perquè ningú pot decidir per tú com tú ho faries Arnau, o pensar per tú, o parlar per tú.

Els cos parla molts idiomes, saps per què?

Perquè tú tens cos, jo tinc cos, els animals tenen cos, les plantes tenen cos, les pedres tenen cos, les idees tenen cos, les paraules tenen cos, les mirades tenen cos i fins i tot, la felicitat té cos.

Això és el més important que he après mai, sobretot a la vida, no et pensis que és a la universitat on vaig apendre tot el que se, eh? A la vida és on s'aprenen moltes de les veritats absolutes, ho evident i en el que mai la gent s'hi fixa i pel que molts ens esforcem estudiant i paguem durant anys pensant que qualsevol mestra ens ho dirà amb paraules, i la veritat es que no Arnau....la vida te situacions que són com llums de neó en una habitació a les fosques, i a leshores, quan la vida obre i tanca els llums de neó, es quan les persones aprenem alguna cosa.

Em pregunto quants llums de neó n'has vist tú, perquè jo molts pocs, però bé, la vida m'ha anat bé.
Arnau, et vull dir una última cosa, si et dic la veritat la primera vegada que ens varem veure em vas semblar menys del que esperava. Allà amagat, tan poruc en aparença, pero gens fràgil. Semblaves una bèstia en perill d'exitnció, resignat a dominar l'únic territori que l'ésser humà t'havia concedit. Quina llástima penso. Els animals més increibles de la naturalessa poc a poc marxen dels paissatges i entren als zoos, a les reserves naturals, o a zones protegides.

Altres també entren als millors restaurants, a zones de caça de luxe, laboratoris o a museus i observatoris.

Alguns fins i tot es deixen morir en el temps, resignats a estar tancats en aquesta mena de gàvia que resulta la condició humana i tú, doncs no se ben bé quina mena d'animal en captivitat deus ser, no sé si la gent et deixa viure, si cuiden de tú perquè no t'extingueixis o simplement t'observen com si fosis una obra d'art o una performance imprevisible a la que li busquen sentit estétic i conceptual.
Tú què en pesnes de tot això Arnau?
Se que moltes vegades parles i nungú t'escolta. Sé que t'emprenyes quan ningú fa l'esforç per escoltar-te i tothom et diu qué fer. Sé que sobretot t'emprenyes quan t'estimen massa, tant què, a vegades aquestes abraçades què et fa la vida et deixen cec i sense alè. Entenc que n'estiguis fart, Arnau, ho entenc perfectament.